No quiero tu amor temporero, tus ganas de perder, aunque se que si te vas me quedo en ná, no pienso caer...

Supongo que es difícil apostar por alguien que no apuesta por si mismo.

"El problema es que no tienes claro lo que quieres y cuando lo sabes no lo juegas todo".
Siempre he podido apostar más, pero me gusta ir a lo seguro, cuanto más expones más puedes perder, y me aterroriza. El miedo al rechazo, al no rotundo, al perderlo todo.. me aterroriza de una manera paralizadora.
Para mí el rechazo significa inferioridad, impotencia, significa que no eres suficiente, que te falta algo, que no eres una buena apuesta, ¿Por qué?

Supongo que es difícil apostar por alguien que no apuesta por si mismo.

Vull que t'enrrecordis de mí, quan jo m'enrrecordo de tu.

Vull que t'enrrecordis de mí, quan jo m'enrrecordo de tu. Vull que hem vegis passar si és aquesta la única manera. Vull ser una estrella fugaç, però que passa i passa, que no desapareix. Que cada vegada brilla més. No acabo d'entendre el per que, no entenc l'inconscient objectiu, però els impulsos venen quan venen, t'ataquen i et porten a fer coses absurdes.

Facilita't la vida, accepta les coses tal i com siguin, t'agradin o no, però mira sempre a la veritat de cara, no t'enganyis, i passi el que passi, seguiras sent tu.

Si som tot el que tenim...

Si som tot el que tenim... què soc? m'ho plantejo continuament. És dificil saber que ets, com ets, qui ets, que has sigut,m i que seràs. Si estic feta de les experiències viscudes, soc un munt de llàgrimes, de somriures, de rallades... de tot. Soc una gran barreja de sentiments i de comportaments erronis, i també soc fruit d'aquests.
Cada vegada que et planteges qui ets, i que fas en aquest gran món ple de gran varietat de gent i de coses ets un més, un més entre la gran multitud, però segueixes sent tú.
Podria esclatar a riure o deixar anar multitud de llàgrimes, però hem limito a buscar respostes a totes les meves preguntes, a tots els meus grans errors. 
Intento esbrinar qui ets, i que has sigut per a mí, per que la por et va frenar i per que a mi m'impulsava la ilusió i l'esperança d'haver trobat a algú que m'entengués, que m'escoltés, que hem fes riure i que estigués al meu costat incondicionalment. Però si ho penso realment, eres tu amb qui pensava  o només havia creat en tu el que jo necessitava? És fàcil pensar que una persona és tot el que busques quan busques desesperadament, però amb el temps t'ho planteges tot i a vegades desconbreixes que potser el que veies no era la realitat, que a vegades l'única cosa que estàs fent és idealitzar a algú i enganyar-te a tu mateix, convence't de que és allò tot el que vols i necessites. Que irònic, quan això passa, els teus pensaments canvien, es carreguen de mentides, i les teves paraules es carreguen de coses positives, boniques, intentes convencer als altres només per convence't a tu. Llavors, quan saps que no t'estas enganyant a tu mateix? i en conseqüència als altres, esclar. Com saps que allò és real i no és més que la teva imaginació en lliure funcionament? Amb el temps, he après que la única manera de saber e lque algú pot pensar és basar-se en les seves paraules i en els seus actes, però no els que tens des de la teva preciosa i falsa prespectiva, si no tal i com són. No buscar excuses a totes les negacions i els hi donguis un perquè, no t'enganyis, per que a la última persona que pots enganyar en aquest món per seguir sent tu, és a tu mateix. Si t'enganyes a tu mateix... estas perdut!